Parole-parole.com, traduction italien-français et français-italien, traduction de l’anglais et du catalan vers l’italien
Incipit del romanzo di Lluís-Anton Baulenas: La felicità, Voland, 2009. Il titolo originale è La felicitat, Barcelona, Edicions 62, 2001.
Una dona i una foca. Cada dia, vespre i nit, una dona jove, ben feta i una foca grossa, vella, d’ulls entelats.
La bella i la bèstia dansant sota l’aigua, dintre d’una gran peixera, enmig d’un escenari.
Un pianista, arran de terra, remarcava amb acords enèrgics els moments culminants de l’actuació, tal com ho feia els dies que hi havia cinematògraf.
La noia s’abraçava a la foca, com si fossin matrimoni. S’eixarrancava de cames i envoltava l’animal amb les cuixes, s’hi arrapava. Tan aviat l’acaronava com li clavava cops de puny , tan aviat semblava que li volgués fer l’amor com que s’hi volgués barallar. Li agafava l’aleta i li feia ralet, ralet, pica un dineret.
Llavors el pianista es lluïa i el públic, bàsicament masculí, com si obeís un senyal convingut, es posava a picar de mans i de peus, a xiular i a cridar. I ja s’esgargamellava del tot quan dona i animal sortien a respirar i es quedaven amb la barbeta repenjada graciosament al caire de la peixera.
Sens dubte, era una bona atracció, una de les millors del Paral·lel. I el públic barceloní, que era un públic entès, omplia a vessar cada nit el Pavelló dels germans Soriano perquè ho sabia apreciar. Molt més quan hi sortia una bella protagonista pràcticament nua, amb aquell vestit de bany de fantasia i lluentons que se li enganxava al cos com una segona pell.
Entre el públic, aquell divendres glaçat del primer de gener de 1909, mig distret com sempre, hi havia un jove de mirada fugissera i felina, com de gat domèstic, alt i ben plantat, i amb l’aire de qui va pel món manant. Aplaudia fluixet, a destemps. Ni tan sols no s’havia tret els guants verds de cabritilla. Era en Deogràcies-Miquel Gambús, lladre de quarta generació, lladre per vocació, lladre de cap a peus, lladre de mans netes i roba cara. Un lladre ple de fragàncies, però lladre al cap i a la fi, dedicat en cos i ànima al seu ofici igual que ho havien fet la seva mare, el pare de la seva mare i el pare del pare de la seva mare.Una donna e una foca. Ogni giorno, sera e notte, una donna giovane, ben fatta, e una foca grassa, vecchia, dagli occhi appannati.
La bella e la bestia danzano sott’acqua, in un grande acquario, al centro di un palco.
Sotto la ribalta, un pianista sottolinea con accordi energici i momenti culminanti dello spettacolo, come faceva nei giorni di cinematografo.
La ragazza si stringe alla foca. Sembrano una coppia. Allarga le gambe e avvinghia l’animale con le cosce, gli si aggrappa. Un attimo prima l’accarezzava, un attimo dopo lo prende a pugni, prima pareva che volesse farci l’amore, poi che volesse litigarci. Gli prende le pinne e gioca a “…ponte ponente ponte pi, tappe-tapperì”.
A quel punto il pianista si scatenava e il pubblico, in prevalenza maschile, quasi obbedendo a un segnale convenuto, si metteva a battere mani e piedi tra fischi e urla. Fino a sgolarsi quando donna e animale risalivano a prendere fiato e rimanevano in posa, con il mento graziosamente appoggiato sul bordo della vasca.
Indubbiamente era una bella attrazione, tra le migliori del Paral·lel. E il pubblico barcellonese, che era un pubblico esperto, invadeva ogni sera il Padiglione dei fratelli Soriano perché se ne intendeva e sapeva apprezzare. Figuriamoci, poi, se a esibirsi era un’artista bella e seminuda, con un costume tempestato di paillettes che le aderiva al corpo come una seconda pelle…
In mezzo al pubblico di quel gelido venerdì primo gennaio 1909, mezzo svagato come sempre c’era un giovane dallo sguardo sfuggente e felino, da gatto domestico, alto e aitante, con l’aria di uno abituato a comandare. Applaudiva mollemente, in controtempo. Non si era neppure tolto i guanti di capretto verdi. Era Deogràcies-Miquel Gambús, ladro di quarta generazione, ladro per vocazione, ladro dalla testa ai piedi, ladro da abiti di lusso e mani pulite. Un ladro avvolto da fragranze, ma ladro da cima a fondo, dedito anima e corpo al suo mestiere come avevano fatto la madre, il padre della madre e il padre del padre della madre.